El professor i investigador Rafael Roca, especialista en la branca valenciana del moviment cultural de la Renaixença, ha reunit la poesia i la prosa valencianes escrites per l'erudit Rafael Ferrer i Bigné (1836-1892), en un esperat llibre, editat per l'Institució Alfons el Magnànim en la col·lecció Biblioteca d'Autors Valencians.
Este membre destacat de la generació cultural que va liderar Teodor Llorente, fundador i director del diari Las Provincias (1866), va publicar els textos, que ara reuneix Roca, en nombrosos periódics i revistes de Barcelona i València. Vull imaginar que esta va ser la voluntat de Ferrer i Bigné:publicar en vida una antologia de la seua poesia escrita en valencià, com la que ara s'edita.
Així ho havia fet el seu mestre i amic Teodor Llorente amb els 37 poemes del Llibret de versos (1884), selecció que posteriorment va anar revisant-se i ampliant-se en edicions crítiques de 1902 i 1909. Temps després Lluis Guarner va revisar i va completar en 1983 tota la seua poesia valenciana i el professor Roca, el 2013, va publicar el volum Obra valenciana completa en una edició de la Acadèmia Valenciana de la Llengua.
També el seu coetani Jacinto Labaila va reunir en Flors del Túria (1868) i Flors del meu hort (1882) les seues rimes més notables per a ocupar un lloc literari destacat en la Renaixença. El poeta Querol arran publicar el seu poemari Rimas (1877) va conquistar el reconeixement general de crítica i lectors, admiració literària que es va renovar en una nova edició de 1891 i amb una antologia ampliada, Poesias desconocidas (1967), editada per Lluis Guarner. El prolífic Constantí Llombart també va voler ser pioner en la recopilació i publicació de la seua llarga producció d'epigrames.
Per tant, Ferrer i Bigné estic segur que va somiar una oportunitat editora semblant als llibres publicats pels seus companys de generació. Malgrat aixó, la realitat no va ser eixa. Per diverses raons, poemes i escrits van quedar dispersos en les pagines de les nombroses publicacions on va escriure amb regularitat en qualitat de periodista i articulista format en lleis i humanitats. Tant sols va publicar en llibre una xicoteta part de les seues investigacions dedicades a l'història de la literatura del país. I l'important material informatiu publicat en premsa mai va transformar-se en llibres. Fa uns anys hem pogut conéixer el conjunt del seu treball de recerca en accedir als manuscrits conservats en l'arxiu familiar, ara depositat pels descendents en la Biblioteca Històrica de l'Universitat de València.
Entre les propostes de llibres treballats per Ferrer trobem El Parnàs Valencià, una història projectada en tres volums, dels escriptors valencians des del segle XIII al XIX. Cada autor seleccionat per a esta ambiciosa antologia, iniciada amb la col·laboració de Llorente, está representat per unes anotacions biogràfiques i la reproducció d'alguna peça literària. Finalment el nostre escriptor només va publicar el primer volum, i va guardar a l'arxiu els materials dels altres dos.
Per esta raó, entre altres, el treball de cerca i edició fet per Roca cancel·la i satisfà, amb gran eficàcia literària, filològica i divulgadora, el deute històric que teníem els valencians amb el notable paper cultural i periodístic que va exercir Ferrer en la segona meitat del vuit-cents. Recordem que la seua generació va defendre l'ús cultural del valencià, en coordinació amb altres països que parlen i escriuen el català, enfrontant-se a sectors burgesos que els acusava de separatisme.
En la mateixa col·lecció del Magnànim on apareix la novetat editorial que estic ressenyant, Rafael Ferrer i Bigné. Escrits valencians, l'escriptor Eduard J. Verger, fa cinc anys, va reeditar i ampliar la seua Antologia de poetes valencians, del segle XIV al XIX, la primera versió de la qual havia publicat en dos volums en els anys 1982 i 1983. Esta selecció inclou al nostre erudit Rafael Ferrer, representat per un llarg poema dedicat a Lo Rat Penat, societat que va presidir en 1881 y 1882. Verger ho situa en la generació literària que va marcar el trànsit del romanticisme al premodernisme.
Rafael Roca afirma en l'introducció que "entre les trenta-cinc composicions que ens han pervingut se'n distingeixen algunes d'un notable simbolisme i qualitat, que el situen entre els poetes més destacables i meritoris del segle XIX valencià". El poema Tirant a la joia (1867), dedicat a la patrona de València en conmemoració del segon centenari de la seua entronització, i els dos textos patriòtics, de gemanor cultural i històrica, Les tres germanes (1865) i La creuada dels poetes (1866), marquen, segon Roca, "la triada lírica més famosa de Ferrer i Bigné, la que més fama li va fer meréixer". Vull destacar el cèlebre vers de l'últim poema: "¿per què, com un sol home, s'alçeu tots a una veu?". Es refereix a la germanor de València, Catalunya i Mallorca.
Junt amb els poemes de caràcter patriòtic i d'influència religiosa, Rafael Roca reuneix diversos poemes de caràcter intimista familiar i altres destinats a recordar tradicions i costums de l'horta i les terres de l'arròs. En el Calendari de l'hortolà (1879), el poeta relaciona cada mes amb una fruta: "Octubre diu, tronxant-se, lo magraner/ carregat de magranes que engronsa el vent". En Cançó de l'arrosser (1877) observa els camps que la familia tenía a Silla. "L'aigua, corrent pel camp a baix, /besa i refresca lo peu del guaix". L'any 1873 va naixer la primera filla, Carmen, i també va morir la seua mare Josefa, a la qual recorda en el poema Any nou. A ma filla (1874) en l'amor que ofereix a la seua primogènita: "Comprenc, per lo que t'ame, lo molt que ella em volia,/ este any és just jo done lo que el passat rebria..."
La part del llibre dedicada a la prosa reuneix semblances biogràfiques de tres autors destacats en la literatura valenciana del vuit-cents: Tomás Villarroya, Josep Bernat i Baldoví i Pasqual Pérez i Rodriguez. També recupera un article sobre el testament d'Ausiàs March i el discurs que Ferrer i Bigné va pronunciar el 1881 en prendre possessió de la presidencia de Lo Rat Penat, text que alguns investigadors assenyalen com a defensa del secessionisme lingüístic, quan en realitat representa la defensa de la denominació dialectal de la llengua valenciana o llemosina en el marc general, filològic i literari, del català.
Si no és així, no pot entendre's que Ferrer fora membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i aspirara a formar part de l'acadèmia dels poetes occitans representats pel premi Nobel Federico Mistral, al qual el poemari dedica un amistós brindis: "¡Per ço jo, de l'estol llassa oroneta, /ta veu, que alenta, t'agraïxc, poeta!". La correspondència, conservada en l'arxiu familiar, que analitza el professor Roca en la introducció acredita les bones relacions que van mantindre els escriptors valencians i catalans que van impulsar la Renaixença.
Esta cuidada edició, treballada amb minuciositat per Roca, afegix a la biografía de Rafael Ferrer i Bigné que vaig escriure fa uns anys, en valencià i en castellà, un material literari de primera má, imprescindible per a conéixer el llegat literari. El nou llibre completa la recuperació del seu compromís cultural, iniciat quan l'arxiu familiar va ser accesible després de 125 anys de conservació.
No hay comentarios:
Publicar un comentario